viernes, 27 de mayo de 2011

AcampadaBCN

Los sucesos de hoy en la plaza Catalunya me ha recordado viejos tiempos. Aquellos en que temías acercarte a las Ramblas (lugar de las manifestaciones de la época) donde los antidisturbios cargaban con violencia extrema. Sobre todo cuando llevaban el pañuelo amarillo que distinguía a las brigadas policiales leonesas. Por aquel entonces yo solo era un niño, pero recuerdo que no estabas a salvo ni a dos o tres calles de distancia. La imagen más impactante que aparece en mi memoria fue una vez que paseando por aquella zona del casco antiguo dio comienzo una “mani” del movimiento gay (serían homosexuales, pero desde luego que tenían güebos para manifestarse en aquella época). Los polis andaban tan indignados y violentos que penetraron en las calles adyacentes como elefantes en una cacharrería. Una parejita que salía de un bar y montaba en su moto fue envestida por uno de aquellos energúmenos. El chaval logró arrancar el vehículo y un último porrazo erró el golpe pero alcanzó el faro posterior destrozándolo. Mis acompañantes y yo nos metimos en el umbral de una iglesia y el poli nos miró con un bufido de Miura, pero antes de embestirnos localizó otra presa. De repente se lanzó sobre un anciano con boina cuyas piernas no le habían permitido alcanzar ningún portal y le arreó de porrazos hasta que le saltó aquel negro trapo. Después de aquello  le llamó otro de aquellos bestias y se fueron a repartir hostias a otra parte.
Esos eran los temidos grises de la dictadura, pero hoy los que apaleaban a jóvenes que esgrimían flores como única defensa, eran los Mossos d’Escuadra, la policía autonómica de una supuesta democracia. El movimiento 15M, precisamente, argumenta que esta democracia no lo es tanto y, desde esta mañana, tiene un poco más de razón.
En tiempos de los grises había cantautores que expresaban las ideas de los jóvenes. Tal vez deberíamos recuperar algunas de esas canciones. Creo que en el actual momento que vivimos estas dos canciones de Lluis Llach parecen muy apropiadas:

Cal que neixin flors a cada instant.
Fe no és esperar, 
fe no és somniar. 
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà. 
Fe és un cop de falç, 
fe és donar la mà. 
La fe no és viure d'un record passat. 

No esperem el blat 
sense haver sembrat, 
no esperem que l'arbre doni fruits sense podar-lo, 
l'hem de treballar, 
l'hem d'anar regant, 
encara que l'osada ens faci mal. 

No somniem passats 
que el vent s'ha emportat. 
Una flor d'avui es marceix just a l'endemà. 
Cal que neixin flors a cada instant. 

Fe no és esperar, 
fe no és somniar. 
Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà. 
Fe és un cop de falç, 
fe és donar la mà. 
La fe no és viure d'un record passat. 

Enterrem la nit, 
enterrem la por. 
Apartem els núvols que ens amaguen la claror. 
Hem de veure-hi clar, 
el camí és llarg 
i ja no tenim temps d'equivocar-nos. 

Cal anar endavant 
sense perdre el pas. 
Cal regar la terra amb la suor del dur treball. 
Cal que neixin flors a cada instant. 

Abril 74.
Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca 
digueu-li que la vull 
però no puc anar a estimar-la. 
Que encara hi ha combat. 

Companys, si coneixeu el cant de la sirena 
allà enmig del mar 
jo l'aniria a veure. 
Però encara hi ha combat. 

I si un trist atzar m'atura i caic a terra 
porteu tots els meus cants 
i un ram de flors vermelles 
a qui tant he estimat. 

Companys, si busqueu les primaveres lliures 
amb vosaltres vull anar 
que per poder-les viure 
jo me n'he fet soldat. 

I si un trist atzar m'atura i caic a terra 
porteu tots els meus cants 
i un ram de flors vermelles 
a qui tant he estimat. 
Quan guanyem el combat. 

Imagen y canciones tomadas de http://www.kumbaworld.com

2 comentarios:

Toni Perico dijo...

Deberian depurar a todos los discapacitados ETICOS de las policias, y ponerlos a tirar del arado

jacinto dijo...

Estos de ciu,entre los recortes sociales primero y la represión de la acampada después, no le tienen envidia a cualquier dictadorzuelo cual república bananera.
Puig y los responsables del operativo plaza Catalunya dimisió.