viernes, 14 de septiembre de 2012

El burro català li diu al brau que es mengi les seves pastanagues



Al burro català ja passa de pastanagues i no vol seguí tirant tot sol del carro, ara toca que el brau espanyol s'afaiti les banyes i es talli els collons, i comenci ell a tirar del carro si no vol anar-se'n a la merda.
El senyor Monago i el senyor Valcarcel (demano disculpes per lo de senyors) ja farien be en deixar-se tant d'orgull a la butxaca i començar a entonar un "mea culpa" alt i clar. La gent intel·ligent d'Espanya ha comprés millor que ells el missatge de Catalunya i, encara que a contracor (suposo, ja que els mateixos catalans fa ven poc encara lluitaven per fer Espanya, però era un altre concepte que alguns no han volgut comprendre), han reconegut el dret d'autodeterminació.
Anys de Monagos, Valcarceles, Arenas, Ibarras y Aznares, han deteriorat la relació amb Espanya com qui fa malbé un matrimoni. Agressius i fins hi tot violents, els usos de l'Espanya Popular han portat la relació a un carreró sense sortida. Si al 78 Catalunya va estar disposada a dur el pes d'un país que despertava a la democràcia, avui incompresos i amb la democràcia més enllà del mateix entredit, s'han afartat de les mentides i les agressions del seu marit espanyol borratxo de orgull i vanitat.
La dona maltractada se’n hi vol anar de casa i el marit l'amenaça amb la ma alçada, tal i com reivindica el seu cognom gravat a la pell de la dona amb la cremor d'un crucifix que va servir per a segellar el pacte incumplit.
La dona, en un veritable exercici de “democràcia massiva”, va manifestar-se als carrers de Barcelona. Ara ja ho ha dit, vol el divorci, la violència i la insatisfacció produïda pel seu marit, un minga fluixa ple d'inseguretats i mala llet, ha dut el matrimoni a una situació impossible. El pròxim acte, potser, serà als tribunals, però no en aquells on exerceix el marit, sinó a uns altres que garanteixin que la vena dels ulls que dur la dama blanca, tapi de veritat els seus ulls. D'altra manera no seria més que un altre capítol de la violència de gènere que ha dut a aquesta situació amb connivència d'aquells que haurien d'haver tingut cura de que això no arribés a passar mai.
Sento parlar a tres ministres i de no ser que de tant en tant fiquen el nostre nom, penso que les seves paraules els defineixen molt més en ells. Parlen tots tres i Rajoy calla, segurament es també la seva inútil paraula. I parlant i parlant massa, deixen que Monago i Valcarcel escenifiquen, amb la seva obsessió orgullosa de tenir sempre raó i no demanar mai disculpes, l'última aixecada del puny contra la dona maltractada.
Desperta Mariano, que com diu la cançó, "s’ha acabat el bròquil".
Publicar un comentario